Educació fora del marc

¿Què m’interessa com a educadora?

Per tal d’encetar aquesta reflexió ressonant (inclouré veus d’autores que m’ajuden a explicar el meus pensaments, situacions o experiències) repassaré alguns del conceptes i temàtiques que he anat aprenent al llarg de la meua formació teòrica i pràctica. Partiré d’aquesta pregunta:
“Què m’interessa?” Partir dels meus interessos és donar-li forma a l’inici de la narració. Se d’on partisc (de l’interès) però no sé ben bé on acabaré, en què derivaran aquests interessos inicials. Què m’interessa: Crear un sentiment de comunitat a través de la pràctica artística. La subjectivitat precària; entesa com un coneixement no finit. Qüestionar-me l’ordre general i generalitzat. El joc, la discrepància, la incomoditat, la paradoxa i la deriva com a valor educatiu. Incomodar el discurs hegemònic del museu, de l’escola, de la comunitat educativa. La vivència al museu (líving story). La vivència de l’aprenentatge. Pràctiques artístiques que construïsquen múltiples coneixements i interpretacions, que fomentin la interacció i negociació de narratives diverses. El museu com un espai d’espais. L’escola com un espai obert a la comunitat. El museu multivocal (Ruth Phillips), el museu com a zona de contacte (James Clifford), exposicions dialògiques (Tony Bennett). Construir la meva mirada, la meva veu des de mi. Ser i pensar com jo, parlar des de mi (Elizabeth Garber). Entendre l’obra d’art com a clau que obri altres lectures i significats. Observar l’obra d’art i portar-la a les meves vivències , parafrasejant Elisabeth Ellsworth “quién dice que esa silla soy yo?”. Reflexionar-me, reinventar-me, re transformar-me com a educadora d’art. Aprendre. Créixer. No avorrir-me. Tot això m’interessa com a educadora.
Tenia 9 anys i m’agradava visitar els museus. Havíem anat a Madrid a passar el cap de setmana. En acabar la visita-passeig pel Thyssen Bornemitza, els meus pares , com de costum em preguntaren: “Mar, què és el que més t’ha agradat?” “Els marcs, pare”. “Filla, els marcs? Ja, ja, ja” El desconcert i les rialles del meu pare, responia a que ell havia formulat una pregunta esperant ja una resposta preconcebuda. Ell no esperava la meua resposta. Aquella experiència viscuda fa anys, es transforma avui en una experiència situada.
Avui entenc que algunes preguntes avancen ja alguna resposta, marquen una direccionalitat. Aquell dia a la Thyssen el significat de marc era literal, em referia a marc com a substantiu, diferent a la forma verbal “emmarcar”, però avui emmarcar veig que des-emmarca altres possibles marcs. Pot ser el que estava fent era emmarcant-me des d’una altra òptica.
Aquella anècdota l’he tinguda sempre present, sobretot quan des del 2008 he estat exercint com a educadora artística en programes per als més petits (2- 6 anys). Una resposta (la meua) que s’emmarcava en una manera de pensar, d’observar, d’aprendre que no responia a la “lògica d’un adult”. “Si la mise-en-scène es lo que vemos, el emmarcado es aquello que acontece antes de que se represente el espectáculo”. I què passa durant l’espectacle (pràctica pedagògica)? Avui les paraules de Mieke Ball em ressonen d’aquesta manera: emmarcar són les ulleres que em pose per mirar-me alguna cosa, és pensar des de quina perspectiva m’ho miraré, com m’hi pose per començar, les decisions que una pren per abordar allò que esdevindrà. Però allò que esdevindrà a l’aula, al museu (coneixement) no està en les meues mans (per sort!!) és un fluir, és una cosa inconclusa que canvia segons la relació o segons des d’on em situo o em situen (posicionalitat), és un procés d’aprenentatge compartit amb moltes derives.

0 replies

Leave a Reply

Want to join the discussion?
Feel free to contribute!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>