Switch on the light, please

Començant a parlar amb el cos.

“Switch on the light, please” li dic cada dia a un dels meus alumnes de la Eso, quan baixen les persianes perquè no hi veuen bé amb el reflex de la llum natural…La veritat és que m’agradaria molt més fer classe amb la llum del sol, però les aules són les que són i t’hi adaptes. Alguns alumnes tenen un bon coneixement de la llengua anglesa i de tant en tant et sorprenen amb una frase molt bé formulada i una opinió ben fonamentada. Alguns altres no tant. Innombrables raons justifiquen la pobresa del seu anglès, però d’aquest tema en parlarem un altre moment. El que volia dir avui és que, per molt baix que sigui el nivell de partida dels meus alumnes, o per molt alt que sigui el seu nivell de desinterès, sempre entendran que han d’encendre el llum quan els dic “switch on the light, please”…i és un plaer veure com t’entenen…E canvi es fan els desentesos quan els pregunto “ Have you ever eaten Japanese food?”. Al llarg d’aquests anys d’ensenyament de l’anglès he anat observant com és molt més fàcil que un alumne entengui “stand up and come here” que entengui “What did you do yesterday?”. Una explicació podria ser que al dir “stand up” jo també faig un gest, per petit que sigui, que els transmet el significat mentre per entendre la segona pregunta l’alumna necessita coneixement i estudi previs. A mi m’agrada pensar que comencem a parlar amb el cos, i és per això que les primeres “paraules”les “fem” , en compte de dir-les. En Pol no sap què és un phrasal verb però encén el llum quan sent “switch on”…

Els nens amb qui treballo a la tarda també tallen, pinten, barregen colors i mouen el cos sense saber ni parlar en català. Alguns d’ells tenen 2 anys i és una gran emoció veure’ls aixecar les mans per saludar mentre cantem “ Wave hello”…el cos ens ajuda a aprendre i a comunicar-nos i traves d’ell aprenem i memoritzem. Això no ho he dit jo, sinó el psicòleg James Asher, que ha formulat una teoria i desenvolupat un conjunt d’estratègies que prenen el nom de TPR- Resposta Física Total.

¿Què m’interessa com a educadora?

Per tal d’encetar aquesta reflexió ressonant (inclouré veus d’autores que m’ajuden a explicar el meus pensaments, situacions o experiències) repassaré alguns del conceptes i temàtiques que he anat aprenent al llarg de la meua formació teòrica i pràctica. Partiré d’aquesta pregunta:
“Què m’interessa?” Partir dels meus interessos és donar-li forma a l’inici de la narració. Se d’on partisc (de l’interès) però no sé ben bé on acabaré, en què derivaran aquests interessos inicials. Què m’interessa: Crear un sentiment de comunitat a través de la pràctica artística. La subjectivitat precària; entesa com un coneixement no finit. Qüestionar-me l’ordre general i generalitzat. El joc, la discrepància, la incomoditat, la paradoxa i la deriva com a valor educatiu. Incomodar el discurs hegemònic del museu, de l’escola, de la comunitat educativa. La vivència al museu (líving story). La vivència de l’aprenentatge. Pràctiques artístiques que construïsquen múltiples coneixements i interpretacions, que fomentin la interacció i negociació de narratives diverses. El museu com un espai d’espais. L’escola com un espai obert a la comunitat. El museu multivocal (Ruth Phillips), el museu com a zona de contacte (James Clifford), exposicions dialògiques (Tony Bennett). Construir la meva mirada, la meva veu des de mi. Ser i pensar com jo, parlar des de mi (Elizabeth Garber). Entendre l’obra d’art com a clau que obri altres lectures i significats. Observar l’obra d’art i portar-la a les meves vivències , parafrasejant Elisabeth Ellsworth “quién dice que esa silla soy yo?”. Reflexionar-me, reinventar-me, re transformar-me com a educadora d’art. Aprendre. Créixer. No avorrir-me. Tot això m’interessa com a educadora.
Tenia 9 anys i m’agradava visitar els museus. Havíem anat a Madrid a passar el cap de setmana. En acabar la visita-passeig pel Thyssen Bornemitza, els meus pares , com de costum em preguntaren: “Mar, què és el que més t’ha agradat?” “Els marcs, pare”. “Filla, els marcs? Ja, ja, ja” El desconcert i les rialles del meu pare, responia a que ell havia formulat una pregunta esperant ja una resposta preconcebuda. Ell no esperava la meua resposta. Aquella experiència viscuda fa anys, es transforma avui en una experiència situada.
Avui entenc que algunes preguntes avancen ja alguna resposta, marquen una direccionalitat. Aquell dia a la Thyssen el significat de marc era literal, em referia a marc com a substantiu, diferent a la forma verbal “emmarcar”, però avui emmarcar veig que des-emmarca altres possibles marcs. Pot ser el que estava fent era emmarcant-me des d’una altra òptica.
Aquella anècdota l’he tinguda sempre present, sobretot quan des del 2008 he estat exercint com a educadora artística en programes per als més petits (2- 6 anys). Una resposta (la meua) que s’emmarcava en una manera de pensar, d’observar, d’aprendre que no responia a la “lògica d’un adult”. “Si la mise-en-scène es lo que vemos, el emmarcado es aquello que acontece antes de que se represente el espectáculo”. I què passa durant l’espectacle (pràctica pedagògica)? Avui les paraules de Mieke Ball em ressonen d’aquesta manera: emmarcar són les ulleres que em pose per mirar-me alguna cosa, és pensar des de quina perspectiva m’ho miraré, com m’hi pose per començar, les decisions que una pren per abordar allò que esdevindrà. Però allò que esdevindrà a l’aula, al museu (coneixement) no està en les meues mans (per sort!!) és un fluir, és una cosa inconclusa que canvia segons la relació o segons des d’on em situo o em situen (posicionalitat), és un procés d’aprenentatge compartit amb moltes derives.